Una oportunitat per a la transformació social
La matinada del 21 de juliol del 2020 serà històrica per als europeistes convençuts. Una Unió Europea sense cooperació quan és més necessària que mai, i sense unió, passaria a ser una paradoxa. I pitjor, un argument de pes per al populisme euroescèptic. Gràcies al treball braç a braç durant quatre intensos dies –amb les seues nits–, les negociacions entre els 27 socis europeus van donar els seus fruits amb un acord, batejat com a Next Generation EU, sense precedents en un moment de crisi mai vist: la Comissió Europea s’endeutarà per primera vegada per a impulsar un fons d’emergència de 750.000 milions d’euros, dels quals 390.000 milions es destinaran en forma de subvencions –transferències a fons perdut, no s’hauran de retornar– i els 360.000 restants es donaran en préstecs a baix interés.
A això caldria sumar els Fons Estructurals i d’Inversió Europeus per al període 2021-2027, que fixa cinc prioritats d’inversió, a les quals es destinaran entre el 65 % i el 85 % dels recursos FEDER (Fons de Desenvolupament Regional Europeu) i del Fons de Cohesió: innovació, digitalització, transformació econòmica i suport a xicotetes i mitjanes empreses; transició energètica, energies renovables i lluita contra el canvi climàtic; transport estratègic i xarxes digitals; fer realitat el pilar europeu de drets socials impulsant l’ocupació de qualitat, l’educació, les capacitats educatives i professionals, la inclusió social i la igualtat d’accés a l’assistència sanitària, i estratègies de creixement de gestió local i que contribuïsca a un desenvolupament urbà sostenible.
El mètode d’assignació d’aquests fons tindrà en compte, en gran manera, el PIB per càpita dels països membres de la UE i s’afegeixen nous criteris per a reflectir millor la realitat sobre el terreny: desocupació juvenil, nivells educatius baixos, canvi climàtic i acollida i integració de persones migrants. Poden convertir-se tots aquests diners en una oportunitat per a impulsar un nou model econòmic i unes polítiques socials que no deixen enrere cap persona?
Què rebran l’Estat espanyol i el País Valencià?
En primer lloc, parlem de quina quantitat rebrem. Amb la COVID-19 ja ens hem adonat que no era cert allò que alguns defenien al principi sobre que el coronavirus afecta per igual a totes les persones independentment dels seus recursos i del seu estatus social. Hem viscut a la nostra pell, a la de la nostra família, a la de les nostres amigues, a la de les nostres veïnes, que als pisos compartits, sense balconada o sense zona exterior –segons l’INE, 800.000 persones viuen en habitatges de menys de 46 m² a l’Estat espanyol– no vam viure el mateix confinament que els futbolistes que ens explicaven per la tele com suportar millor l’aïllament fent esport al gimnàs privat, nadant a la piscina o fent torrades en xalets de 10.000 m².
El que hem vist a escala micro també ho veiem a escala macro. Els països de la UE no estan sofrint els efectes de la pandèmia de la mateixa manera: la incidència del virus ha estat diferent, igual que la resposta governamental, i els sectors econòmics també són molt asimètrics. Com sabem, una pandèmia que obliga a mantindre una distància de seguretat no afecta igual una fàbrica que un bar. I l’hostaleria, un dels sectors més perjudicats per les restriccions, suposa quasi el 6 % del PIB del País Valencià. Per aquest motiu, el destí del fons europeu de recuperació serà desigual i a l’Estat espanyol li pertoquen 140.000 milions d’euros –que representa l’11 % del seu PIB–, dels quals 72.700 milions s’entregaran en forma d’ajudes directes.
La següent qüestió és la del milió: què rebrem les valencianes i els valencians del fons europeu? Seguint la mateixa lògica, és obvi que l’estructura econòmica del País Valencià no és la mateixa que la de la resta de comunitats autònomes. El territori valencià té una dependència del sector turístic innegable –ens agrade o no– que no canviarà de la nit al dia. A més, arrosseguem el greu problema de l’infrafinançament i del deute històric. D’una situació de partida desigual, s’espera que un repartiment dels fons siga igualment desigual perquè faça justícia d’acord amb el principi de solidaritat.
Des de Compromís s’ha presentat una proposta perquè les Corts Valencianes insten el Consell a demanar a l’Estat que impulse el diàleg institucional entre el Ministeri d’Hisenda i la resta d’autonomies per a garantir un repartiment coherent, transparent i just, tant dels Fons Estructurals i d’Inversió Europeus per al període 2021-2027, com de l’instrument REACT-EU del Fons Europeu de Recuperació Next Generation EU. L’objectiu és evitar una redistribució de recursos de manera poc equitativa, com passa amb el sistema de finançament autonòmic.
Com fer-ho? El portaveu de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, ha defensat la creació d’un Fons d’Anivellament per a resoldre temporalment el problema de l’infrafinançament i que aprope a les cinc autonomies que estan per sota de la mitjana espanyola (el País Valencià, Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia i Galícia) i amb unes quantitats calculades a partir de les dades d’un informe de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA). El País Valencià tindria una dotació de 2.337 milions d’euros dels 140.000 milions que li pertoquen al govern espanyol i servirien per a fer front a la crisi sanitària, social i econòmica «en igualtat de condicions».
Segons el director de l’IVIE, Francisco Pérez, el País Valencià manté un nivell de despesa en educació i sanitat molt similar al de la resta d’autonomies, ja que és on es concentren els diners per a la gestió i per aposta política del Botànic. Per tant, l’infrafinançament afecta, per una banda, les partides de protecció social (serveis socials o dependència); així i tot, el País Valencià, i les illes Canàries i Astúries, han estat les úniques autonomies que han augmentat el nombre de persones amb dret a rebre una prestació o servei durant l’estat d’alarma. Per altra banda, el repartiment desigual de l’Estat perjudica especialment tot allò que està relacionat amb el desenvolupament econòmic (infraestructures, R+D+I, agricultura, etc.), per la qual cosa s’està perdent en competitivitat. «En activitats de foment de l’activitat econòmica gastem el 50 % de la mitjana i la tercera part del que gasten autonomies de la cornisa cantàbrica. És com si isquérem a jugar el partit amb una mà nugada a l’esquena», observa l’investigador.
La «via valenciana 2030»
Després de parlar del repartiment, la seqüència lògica ens porta on haurien de destinar-se els fons europeus. Les polítiques socials i atendre les persones en situació d’emergència haurien de ser la qüestió central. El catedràtic Joan Romero va comparéixer a la comissió especial per a la reconstrucció a les Corts Valencianes el passat mes de juny i va dibuixar un esborrany interessant: va defensar una «via valenciana 2030» pròpia on s’hauria d’entendre la crisi com una oportunitat de canvi real per a assolir un equilibri «entre promoció econòmica, cohesió social, gestió sostenible de recursos i governança democràtica».
En primer lloc va assenyalar les emergències que s’han d’atallar a curt termini, com les «cues de la fam»; allargar mesures com les dels ERTO, les rendes bàsiques i ampliar ajudes a determinats sectors; un finançament just; prestar atenció a infants i adults amb necessitats especials; ajudar joves i llars amb menys recursos, que estan doblement afectats pel tancament de centres educatius; assistència a persones majors que segueixen en residències i viuen o sobreviuen en soledat, i atendre els grups de població que s’han quedat a la intempèrie, molts d’ells persones migrants.
Sobre l’Horitzó 2030, Romero va marcar com a «àmbits possibles» en els quals el País Valencià pot actuar de forma «prioritària» els següents: voluntat d’assolir acords, governança i qualitat institucional per a millorar la coordinació i cooperació entre diferents administracions i així fer-les més eficaces; estratègies d’adaptació a la crisi climàtica perquè «regressar al vell model serà una errada i s’accentuaran els efectes negatius», ja que s’extremaran els processos de precipitacions, erosió o desertificació; reduir l’escletxa territorial rural-urbà; transició cap a un model productiu millorat i un altre model de creixement, invertint en sectors prioritaris i centrant els esforços en la millora de la productivitat amb innovació, i en aquest sentit va citar com a «eix fonamental» el següent: «societat digital-formació-innovació- productivitat-salaris-cohesió social.»
Joan Romero va destacar que el País Valencià té 1.313 grups d’investigació i més de 14.000 investigadors i investigadores. Va citar entre les fortaleses valencianes els següents camps: agroalimentació, salut, economia de les cures, automoció i mobilitat sostenible, turisme, hàbitat sostenible, economia circular i emergències. Per a arribar a ser referències internacionals, no obstant això, va remarcar que un «sistema valencià d’innovació» és «l’assignatura pendent» i que cal «prestar molta atenció als programes europeus» per aconseguir finançament.
Revertir les privatitzacions de la sanitat
Les polítiques socials han de ser una prioritat. La coordinadora nacional del BLOC, Àgueda Micó, ho defensa així: «És el moment clau en què hem de posar damunt la taula quins projectes polítics volem desenvolupar mitjançant eixos fons europeus, un canvi de model econòmic, fer-lo més sostenible i social». La idea, diu, és no eixir de la crisi com l’any 2008, de forma «austericida», quan «va recaure tot damunt de la gent», sinó fer-ho enfortint els serveis socials bàsics perquè tinguen uns serveis de qualitat i de gestió pública. «Ara mateix estem en una crisi, però en vindran altres. Quan venen moments complicats, necessitem tindre uns serveis públics forts per a garantir que ningú es quede pel camí. És una garantia que, passe el que passe, com a col·lectivitat estarem protegits i protegides», afirma.
Micó fa referència explícita a revertir la gestió privada dels centres sanitaris públics i també de les residències de persones majors. Cal recordar que el País Valencià té 260 residències privades (prop del 80 %), enfront de 68 públiques, segons dades del CSIC. En l’eix 3 de l’acord del Botànic II consta el següent compromís: «Continuarem treballant per la recuperació dels serveis públics privatitzats una vegada finalitzada la concessió amb una política comuna que garantisca una millor prestació, més equitativa, eficient i de qualitat i que no supose un perjuí econòmic per a la Generalitat». I així s’ha fet ja en dos casos: es va revertir a la gestió pública directa l’Hospital d’Alzira el 2018 i es farà el mateix amb l’Hospital de Torrevella quan finalitze l’actual concessió l’octubre del 2021. Els públics que encara quedaran amb gestió privada són l’Hospital de Dénia, l’Hospital de Manises i l’Hospital del Vinalopó (Elx-Crevillent).
El paradigma de la Renda Valenciana d’Inclusió
Una de les grans apostes –i un dels grans èxits– de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives del Botànic, que gestiona Compromís, ha estat la Renda Valenciana d’Inclusió i que explicarem al detall, ja que es tracta d’un escut social paradigmàtic. Es basa en el principi d’igualtat i no discriminació i s’ajusta a les situacions de necessitat de les persones amb requisits accessibles: dotze mesos d’empadronament (excepte en casos extrems, com ara persones refugiades o víctimes de l’explotació sexual) i residència efectiva. Contempla situacions socials greus i prioritàries com són les dones víctimes de violència masclista, joves emancipades amb càrregues familiars o joves provinents dels sistemes de protecció o reeducació en la seua infància per part de l’administració pública.
Exigeix un mínim de 18 anys (en determinats supòsits) i no estableix límit màxim d’edat. Respecte a la quantia, per a un titular és el 70 % del Salari Mínim Interprofessional (SMI), és a dir, ara 665 euros; el percentatge va creixent en funció del nombre de membres que formen la unitat de convivència. Les ajudes poden ser complementàries a ingressos del treball sempre que no arriben a l’SMI, a més de sumar-se a complements d’habitatge, beques d’educació infantil i de menjador, i es garanteix l’accés a programes d’orientació, formació i ocupació. A data de juny del 2020, es beneficiaven d’aquesta ajuda més de 54.000 persones.
Per a entendre les conseqüències econòmiques d’invertir en serveis socials, podem fixar-nos en l’exemple de les dades que ha fet públiques la Comunitat Foral de Navarra. L’any 2015 va invertir 63,88 milions d’euros en la Renda d’Inclusió Social i es va reflectir directament en l’economia amb 64 milions. És a dir, que cada euro invertit va tindre un retorn d’1,002 euros en termes de valor afegit brut (VAB); el retorn impositiu, a través de l’IVA dels productes consumits i de l’IRPF de l’ocupació generada –calculat en 10,69 milions–, va ser de 0,167 per cada euro invertit. En resum, tot això ens ve a dir que la protecció social genera economia local i disminueix la desigualtat.
El problema de l’habitatge
En la seua intervenció a les Corts Valencianes, el catedràtic Joan Romero va posar damunt la taula la qüestió de superar la «precarietat, temporalitat i inseguretat» en les vides dels joves. Ací entren en joc dos temes fonamentals com són l’alta temporalitat i baixos salaris de les feines i l’accés a l’habitatge. En aquest sentit, és interessant destacar el pas que va fer el Botànic l’any 2017 amb la Llei de la Funció Social de l’Habitatge: preveu crear un registre de vivendes deshabitades –tot i que encara no s’ha executat– i la intervenció sobre aquestes si no compleixen determinats requisits, com ocupar-les en sis mesos (mesura que només afecta grans tenidors d’habitatges, que són aquells que disposen de més de 10; això equival, en la majoria dels casos, a entitats bancàries i fons voltor). En aquests casos es poden aplicar sancions d’entre 600 i 3.000 euros, però encara no s’ha posat en marxa l’òrgan de gestió; estan a l’espera d’una assignació pressupostària.
Malgrat arrossegar des de fa anys la dificultat d’accedir a un lloguer assequible –que dificulta que les persones joves s’independitzen no només de la família, sinó també dels companys de pis–, arran de la crisi de la COVID-19 ha tornat a mediatitzar-se el suposat problema de l’okupació, encara que la gran majoria d’aquests inquilins entren en pisos buits de bancs o fons voltor (prefereixen bancs per la facilitat, després, per a negociar) i no acostumen a tindre conflictes amb el veïnat. De fet, el jutge Joaquim Bosch va afirmar a l’octubre, en declaracions a TVE, que en els últims mesos els casos relacionats amb l’okupació han apujat un 5 % als jutjats; en canvi, estimava que als mitjans de comunicació la presència s’ha incrementat vora un 500 %, per la qual cosa va afirmar que la qüestió està clarament «sobredimensionada» en la premsa.
Ocupació i canvi del model productiu
L’economia valenciana està fortament arrelada en el turisme, que representa vora el 14,5 % del PIB i ocupa al voltant del 15,1 % de la població activa. La crisi de la COVID-19 ha deixat clar que no va ser una bona opció deixar bona part dels ous en una mateixa cistella i accelera, més que mai, el debat sobre avançar cap a un altre model productiu, més equilibrat entre sectors, i en el qual no deixa de sonar la possible reindustrialització del País Valencià per a guanyar independència del mercat exterior. Des de la Secretaria Autonòmica d’Ocupació, que dirigeix Enric Nomdedéu, ja han preparat les seues propostes alineades amb els fons europeus, amb les corresponents inversions previstes entre 2020 i 2027.
Entre elles, hi podem destacar: remodelació i canvi d’ubicació dels Espais LABORA perquè no s’adapten al model, millora de la seua eficiència energètica i de l’atenció no presencial a persones amb baix nivell de coneixement de les TIC; formació en alfabetització digital per a combatre la bretxa social de la transformació digital, en consonància amb l’aposta pel teletreball a què s’han vist obligades moltes empreses per la COVID-19; formació específica en matèries relacionades amb l’economia circular i la transició ecològica per a avançar cap a models productius més sostenibles; fomentar la formació dual amb ajudes a modalitats contractuals formatives; orientació laboral en línia; subvencions per a persones desocupades que creen una empresa en projectes innovadors, i subvencions per a la contractació de persones amb diversitat funcional amb la concessió d’un 50 % de l’SMI per persona.
Molt interessant és una proposta vinculada a la reducció de la jornada laboral, qüestió que s’ha parlat molt al País Valencià, quasi de manera pionera a l’Estat. De fet, LABORA ha treballat amb Autonomy, un think tank britànic que promou l’escurçament de la jornada laboral d’acord amb quatre beneficis principals: millora de la salut mental dels treballadors; més sostenibilitat mediambiental; augment de la productivitat a la feina, i més temps lliure.
D’acord amb aquesta filosofia, el departament de Nomdedéu contempla destinar fons europeus per a aplicar un programa d’incentius per a empreses que implementen iniciatives de la jornada laboral a 4 dies o 32 hores setmanals mantenint els nivells salarials.
Ho justifiquen per millorar les possibilitats de conciliació, reduir la petjada de carboni, augmentar la productivitat, generar noves contractacions i fomentar el temps lliure com a generador tant de salut com d’activitat econòmica. L’estructura de les ajudes estaria adreçada en un primer moment a compensar l’increment del cost salarial per hora, fins que les mesures d’innovació organitzativa i la millora de la salut, benestar i motivació de la plantilla resulte en increments de productivitat, tal com ha estat constatat en diferents experiències empíriques arreu del món. Les ajudes es plantejarien amb possibilitat d’accedir a elles durant anys consecutius limitats, amb percentatges minvants en relació amb el total dels costos salarials.
Economia feminista amb les cures com a eix vertebrador
Un nou model econòmic ha de contemplar les propostes de l’economia feminista. Cal diferenciar aquest concepte del de «l’economia de gènere», com explica la doctora en Economia i especialista en Polítiques Europees de Gènere Carmen Castro: «La primera va posar molt d’èmfasi durant molts anys a comptar quants/quantes. Assenyalava on no hi havia dones i definia la necessitat de col·locar-les. Era necessària la producció estadística desagregada per a conéixer les absències i les concentracions del monopoli masculí. Canviar subjectes és una condició necessària, però no suficient per a la incidència i la transformació social». El vessant feminista fa un pas més enllà i defensa «un procés de transformació social basat en l’ètica i en la justícia distributiva», que s’articula en tres dimensions: la social, l’ecològica i la de gènere.
Castro llança propostes molt concretes per a destinar els fons europeus cap a una corresponsabilitat integral. Entre d’altres, defensa que s’han d’entendre les cures «com a eix vertebrador de la reorganització ecosocial» i suggereix la creació d’una agència o servei públic d’intermediació per a la contractació d’ocupació a les llars i així «anar diluint les dinàmiques perverses que s’amaguen darrere de les relacions especials de l’ocupació domèstica, normalitzant i dignificant les condicions de treball i protecció social d’un col·lectiu professional fortament feminitzat i racialitzat, on el 98 % són dones». A curt termini, cita com a urgent atendre les necessitats de liquiditat i accés a recursos bàsics per a persones i empreses; a mitjà termini, crear un observatori valencià de la sostenibilitat de la vida i habilitar una estructura de coordinació interinstitucional de les polítiques d’ocupació, polítiques socials, mobilitat, agricultura, habitatge i turisme per a repensar-les