Notes sobre la jerarquia lingüística europea

Abans d’entrar en matèria, vaja per davant una doble constatació que considere essencial per a poder centrar qualsevol debat sobre la Unió Europea de manera adequada. La primera és que el valencianisme sempre ha mirat Europa (occidental) com a horitzó i referència de l’espai polític i cultural del qual es volia formar part, lluny de les temptacions aïllacionistes d’alguns nacionalismes espanyols uniformistes. La segona és que la consecució de l’autorealització del poble valencià només serà possible dins l’espai europeu.

De fet, fa 100 anys amb la primera declaració valencianista, de manera implícita, i molt més encara des de la dècada dels seixanta, l’horitzó polític valencianista sempre ha tingut Europa i la construcció d’un espai polític europeu com un eix central de la seua actuació, i la immensa majoria dels corrents polítics i intel·lectuals autocentrats i amb perspectiva valencianista i democràtica han estat radicalment europeistes. Figures cabdals valencianistes com Vicent Ventura o Joan Fuster, entre moltes altres, no es poden entendre sense la seua tasca per obrir políticament o intel·lectualment el País Valencià a Europa i per vincular-nos-hi de manera plena i permanent. L’única manera d’eixir del forat reaccionari de la història espanyola era unir-se a Europa (Fuster, 1975 i 1985; Beltran, 1993).

De la mateixa manera, hem de ser conscients que el poble valencià col·lectivament tenim l’obligació i la necessitat de ser europeistes, de pensar la nostra realitat i el nostre futur immediat i a llarg termini dins de la dimensió europea. Si imaginem la societat que volem en termes de progrés, autorealització, cohesió i benestar, no necessàriament dins dels paràmetres del creixementisme economicista tradicional, el nostre futur apareix com indestriable del futur de la UE, i qualsevol alternativa és molt pitjor.

Les valencianes i els valencians no podem pensar, com els anglesos, en un món anglosaxó desenvolupat o en una Commonwealth on sobreviure i fer front amb èxit als canvis que les revolucions tecnològiques actuals, el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos energètics produiran en les societats europees de les pròximes dècades. De fet, només l’ultranacionalisme uniformista espanyol somnia, com ja ho va fer en altres moments de la història contemporània, amb separar-nos i aïllar-nos de la UE.

En altres paraules, per vocació i voluntat, però també per necessitat, el valencianisme ha de ser europeista i, en conseqüència, ha de tindre una anàlisi i una reflexió sobre Europa que vaja més enllà dels tòpics discursius, de l’euroidolatria i de les referències, en ocasions banals, quan hi ha problemes, que «cal més Europa». La qüestió no és sols més Europa, sinó quina mena d’Europa volem i quines normes i polítiques públiques impulsa i ha d’impulsar la UE que siguen profitoses per al nostre país i, paral·lelament, com es garanteixen formes efectives per a poder participar en les polítiques europees que ens afecten col·lectivament a les valencianes i als valencians. I fa igual que parlem de polítiques econòmiques, socials, de transports, de consum o, a les que em referiré amb més detall, les polítiques lingüístiques i de garanties de drets lingüístics.

Una oficialitat devaluada

La realitat lingüística de la UE està definida per la diversitat. Aquest és un element que planteja algunes dificultats operatives en el treball quotidià de la Unió, però que constitueix una enorme riquesa i, ben utilitzada, pot ser un valor substancial de la realitat europea i, per descomptat, l’element de base sobre el qual crear una identitat europea complexa i integradora. Amb tot, ara per ara, la UE no té una política de multilingüisme suficientment igualitària i respectuosa amb les llengües minoritzades.

A la UE es parlen al voltant de 85 llengües (Unió Europea, 2020). Les cinc llengües més parlades per transmissió familiar –i social primera–, després de l’abandonament del Regne Unit de la UE, són l’alemany (20 % de la població de la Unió), l’italià (15 %), el francés (14 %), el castellà (11 %) i el polonés (11 %). Ara bé, si considerem els parlants que tenen competència elevada en una altra llengua europea com a segona llengua, l’anglés, que ara només parla com a primera llengua al voltant de l’1,6 % dels ciutadans de la UE (a Irlanda i Malta) és, però, una llengua que pot ser parlada pel 35 % de les europees i europeus, mentre que l’alemany ho podria ser pel 32 % de la població de la UE; el francés, pel 25 %; l’italià, pel 17 %; el castellà, pel 16 %, i el polonés, pel 12 %.

A una certa distància, hi ha el neerlandés, parlat com a primera llengua pel 5 % de la població de la UE. Hi ha després un grup de llengües que estan al voltant o per damunt dels 10 milions de parlants (entre el 2,5 % i el 3 % de la població europea) com són el suec, el grec i el portugués, i ja per davall d’aquest llindar trobem la resta de llengües.

En aquest context, paga la pena recordar que el valencià/català és la llengua no oficial en un estat més parlada dins de la UE. Aproximadament la parlen de manera familiar –i d’escola primària– més de l’1,5 % de la població de la UE i és coneguda per prop del 3,4 % de la població, si més no. És, de fet, una llengua més parlada que moltes de les llengües oficials de la UE com ara el danés, l’eslovac, el finés, el croat, el lituà, l’eslové, el letó, l’estonià, el maltés i l’irlandés.

Ara bé, el fet que el valencià/català només tinga una oficialitat devaluada o de segon ordre en part del territori espanyol, que aquesta oficialitat devaluada siga ‘dins d’una part perifèrica de l’Estat’, però que no siga una llengua oficial plena ‘de l’Estat’, ens situa en el tercer nivell del reconeixement de la diversitat lingüística de la UE i amb un nombre de drets lingüístics molt limitats.

Aquest fet constitueix una situació injusta i difícilment justificable en termes democràtics, tot i que moltes de les democràcies liberals tenen, en general, un profund dèficit teòric i en la pràctica pel que fa al reconeixement igualitari de les minories ètniques i lingüístiques estructurals (que no poden ser majoria en termes demogràfics dins de la comunitat política que conforma l’estat-nació), i de tractament jeràrquic i autoritari quan hi ha un conflicte entre la majoria i la minoria (Sánchez-Cuenca, 2010; Bodoque i Tasa, 2020). Això, no ser llengua de l’estat central, i no el nombre de parlants, situa el valencià/català en una situació dèbil o de segon ordre dins del multilingüisme reconegut per la Unió, atés que la jerarquia que regeix la unió d’estats que és la UE així ho estableix.

Llengües de primera i llengües de segona (i de tercera i quarta)

És important entendre que tot i que la UE proclama que la seua política lingüística parteix del reconeixement i la promoció de la diversitat lingüística i el multilingüisme, el seu reconeixement de la diversitat i de la promoció del multilingüisme s’orienta al coneixement de les llengües reconegudes per les institucions centrals dels estats com a oficials de la Unió i, en la pràctica, cap a la promoció de les llengües amb més nombre de parlants com a primera o segona llengua: essencialment, l’anglés, l’alemany, el francés i, a més distància, el castellà i l’italià.

La Unió distingeix, de fet, entre quatre categories de reconeixement en parlar de les 85 llengües que hi tenen presència. La primera és la de llengües de treball de les institucions europees (anglés, francés i alemany). En aquestes llengües estan tots els documents de la Unió i són les llengües en què treballa l’administració de la Unió, tot i que, com hem dit, l’anglés és la llengua primera de molt poca de la població de la UE.

La segona categoria de reconeixement són les llengües oficials de la Unió, que són les llengües que els estats membres han sol·licitat que siguen oficials a la UE i que solen correspondre’s amb les llengües oficials de les institucions centrals dels estats, fet que fa palés que la Unió és essencialment un club d’estats. Hi ha 24 llengües oficials a la UE: anglés, alemany, francés, búlgar, croat, txec, danés, neerlandés, estonià, finés, grec, hongarés, gaèlic irlandés, italià, letó, lituà, maltés, polonés, portugués, romanés, eslové, eslovac, espanyol i suec. Només una llengua oficial en les institucions centrals d’un estat, el luxemburgués, no és oficial a la UE.

Ser llengua oficial comporta tindre dret a què els reglaments i tots els documents legislatius tinguen una versió oficial en les respectives llengües i que el Diari Oficial (DO) de la UE es publique en totes les llengües oficials. Així mateix, comporta que totes les persones que són ciutadanes de la UE puguen adreçar-se a les institucions de la UE i enviar-hi documents en una llengua oficial i tenen dret a rebre resposta en la mateixa llengua. Amb tot, la majoria dels documents de treball no es tradueixen a totes les llengües oficials, especialment en la Comissió Europea, fet que afecta especialment les llengües amb menor nombre de parlants.

La tercera categoria de reconeixement són les llengües que tenen uns usos administratius concrets i limitats en algunes institucions de la Unió, sense que aquests usos tinguen un valor plenament oficial en tots els casos. Es correspon amb els usos lingüístics induïts per l’Estat espanyol respecte del valencià/català, el gallec i l’euskera/basc, llengües amb oficialitat limitada en àmbits subestatals del Regne d’Espanya. L’occità/aranés, tot i ser llengua oficial a Catalunya, no té, però, aquesta mena de reconeixement a la Unió.

El procediment per a aquest tipus de reconeixement s’inicià a finals del 2004, quan el govern espanyol va presentar una sol·licitud per al reconeixement a la UE d’aquestes llengües oficials, que fou aprovada pel Consell de Ministres el juny del 2005 i que permet utilitzar administrativament aquestes llengües en algunes institucions europees.

D’acord amb això, l’Estat espanyol va subscriure acords administratius amb diferents institucions i òrgans de la UE per permetre-hi l’ús del català, el basc i el gallec: acords administratius del 2005 amb el Consell de la Unió Europea, amb el Comité de les Regions, amb la Comissió Europea; i el 2006 amb el Comité Econòmic i Social Europeu i el Defensor del Poble Europeu; als quals cal afegir la decisió de la Mesa del Parlament Europeu que permet usos semblants. De fet, és el Parlament Europeu que més lluny ha anat en el reconeixement parcial del català i ho ha fet per iniciativa pròpia, sense que el govern espanyol proposara un acord administratiu. Aquests acords i la decisió del Parlament Europeu permeten que el valencià/català, l’euskera i el gallec siguen reconeguts com a llengües de comunicació amb la ciutadania per les principals institucions i organismes de la UE, i permeten que qualsevol persona puga adreçar-se en aquestes llengües, per escrit, a les institucions adés citades i rebre una resposta en la seua llengua. També ha fet possible que es traduïsquen a aquestes llengües documents oficials bàsics de la UE i, finalment, que hi puguen haver intervencions orals en les sessions plenàries del Comité Europeu de les Regions i en els consells de la Unió Europea. Uns usos i drets lingüístics que van molt més enllà dels usos que l’Estat espanyol permet en les institucions similars centrals, com ara el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o les Corts Generals.

Finalment, hi ha un últim esglaó en la política de multilingüe de la UE i que té relació amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), tractat europeu aprovat pel Consell de Ministres del Consell d’Europa el 1992, un organisme paneuropeista no pertanyent a la UE.

En aquest sentit, tot i que la UE no ha desenvolupat una política de suport i protecció a les llengües minoritzades que vaja més enllà d’aquella que practiquen els estats membres, cal destacar que el 2007 es va nomenar el primer comissari europeu encarregat de la promoció del multilingüisme que va establir com a estratègia el foment del multilingüisme i del coneixement entre la ciutadania europea d’altres llengües europees diferents de la pròpia, a més de la preservació i el coneixement del patrimoni lingüístic de la UE.

El primer objectiu ha reforçat, com hem dit, les principals llengües europees (anglés i alemany) i en menor mesura les altres llengües amb un nombre de parlants gran al continent o al món (francés, italià i castellà). El segon ha donat un suport desigual a xarxes i grups que defensen les llengües minoritàries i regionals com ara l’ELEN (European Language Equality Network) o l’NPLD (Network to Promote Linguistic Diversity), en les quals participen grups de la societat civil i governs locals i regionals.

Aquestes xarxes de suport a minories lingüístiques afirmen que vora 45 milions de persones que tenen ciutadania europea parlen habitualment una llengua no oficial a la UE i que aquesta xifra ja seria motiu per a modificar la política de multilingüisme de la Unió i fer que totes les institucions de la UE assumiren un compromís fort amb la diversitat lingüística i que consideraren totes les llengües europees un bé comú que ha de ser promogut i defensat de manera activa, tot permetent, si més no, l’oficialitat d’aquelles llengües minoritàries amb més parlants.

Cal fer alguns aclariments sobre les llengües regionals o minoritàries de la CELRoM. Primerament, que es consideren només les llengües que declaren com regionals o minoritàries els estats d’Europa, no de la Unió, i que han de ser llengües tradicionalment utilitzades per la població d’un territori que és únicament una part de l’Estat, que no són dialectes, ni llengües d’immigrants, ni llengües artificials. En segon, que s’hi inclouen les llengües pròpies d’una regió, siguen d’un o diversos estats, com el valencià/català, el bretó, l’aragonés, el frisó, el friülés, el gallec o l’occità; i també les llengües oficials d’un estat que són minoritàries en altres estats, llengües oficials en un estat però en perill d’extinció, com ara el luxemburgués o el gaèlic irlandés, o llengües europees no territorials com el romaní o l’ídix.

Val a dir que l’incompliment d’aquest tractat o de les recomanacions que periòdicament fa el Consell d’Europa depén de la bona voluntat dels estats i no de cap protocol coercitiu: això explica, per exemple, que el Regne d’Espanya, que va assumir el màxim d’exigències quan es va adherir al tractat el 2001, incomplisca continuadament, sense que tinga conseqüències, preceptes com la presència de les llengües oficials diferents de la castellana en els tribunals de justícia, la garantia dels drets lingüístics de les minories lingüístiques espanyoles en l’administració perifèrica de l’Estat o assegurar el coneixement en l’ensenyament obligatori de les llengües diferents de la castellana.

Pensar la política lingüística en termes europeus

Des del País Valencià i tenint en compte, com he dit de bon començament, que el poble valencià no té, ara per ara, un altre espai geopolític on puga desenvolupar-se plenament en termes socials, econòmics i lingüístics, cal que des de totes les sensibilitats del valencianisme intel·lectual, social i polític pensem la nostra política lingüística també en termes europeus. Sense euroidolatries, amb rigor i establint aliances fortes i estratègies compartides amb totes les minories lingüístiques de l’Estat espanyol, de la UE i del conjunt d’Europa.

Hem de saber utilitzar al nostre profit, encara que això no siga fàcil, que l’article 21 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea estableix que «es prohibeix tota discriminació per raó de llengua» i que l’article 22 afirma que «la Unió respecta la diversitat cultural, religiosa i lingüística». Dues obligacions que, per cert, no trobem de manera explícita en la ja vella Constitució Espanyola del 1978. Però un objectiu com aquest no pot quedar al criteri del voluntarisme i l’acció individual, exigeix acció col·lectiva que sume iniciatives i moltes dosis de coneixement qualitatiu i pràctic. De la mateixa manera, hem de ser conscients que la UE és un club d’estats i no un espai de ciutadania supraestatal o una suma de pobles. En conseqüència, tota estratègia europea comporta que el poble valencià tinga més poder autònom dins de l’Estat espanyol i que l’Estat avance cap a formes federalistes en la dimensió política i confederals en matèria lingüística i cultural, com ocorre en els països europeus que garanteixen la igualtat dels drets lingüístics com a estratègia fonamental de la seua cohesió estatal, com ara Suïssa (Tasa, 2017), Finlàndia, Bèlgica i fins i tot algunes comunitats autònomes italianes